El nostre logotip

El nostre logotip

divendres, 15 de setembre de 2017

Costa Pubilla o Pla de Pujalts (2.056) Serra de Montgrony 10/04/2016

El Montgrony és una serra prepirinenca situada a l'extrem occidental del Ripollès, al seu límit amb Castellar de n'Hug (Berguedà). La ruta que d'avui ens durà fins al punt més alt del Montgrony, el cim del Costa Pubilla o també conegut com a Pla de Pujalts, gràcies a la seva ubicació es converteix en un mirador fantàstic de les comarques de la Catalunya central i de les muntanyes del Pirineu oriental. Aquest itinerari ens ofereix paisatges prepirinencs meravellosos i ens descobreix una zona plena d'història i llegendes, així que prepareu-vos!!

Per arribar en cotxe cal accedir en el nostre cas per l'autovia C-17 fins a Ripoll, després continuem fins a arribar a la població de Campdevànol on girem a l'esquerra per la carretera GI-401 fins a acostar-nos al poble de Gombrèn, a partir d'aquí la carretera s'anomena GI-402, continuem uns minuts fins que trobem a mà dreta una carretera que puja fins al Santuari de Montgrony, cal fer quasi 2 quilòmetres i ja i serem.

El recorregut es circular d'uns 13 quilómetres fins al punt més elevat de la serra de Montgrony, el cim conegut amb el nom de Costa Pubilla o Pla de Pujalts (2.056m). Comencem la ruta al santuari de Montgrony deixant el cotxe al parquing de l'entrada. Farem el camí de pujada seguint l'itinerari clàssic que passa pel Malpàs, l'antic refugi de les Planelles i que s'enfila pels Rasos del Camps o també es pot dir Camps d'Ordi. Un cop arribem al coll de Coma Ermada, seguirem la carena fins al cim sense cap pèrdua. Farem el descens pel coll de la Bona i el collet de Maians. Aquest és un recorregut molt divers on anirem alternant trams de pista, corriols i senderons del bestiar, amb la qual cosa no ens avorrirem pas.

Cartell informatiu de la Serra de Montgrony, situat al pàrquing

Travessem la porta i accedim al pati principal de l'hostatgeria
L'inici de la ruta és al pàrquing del Santuari, entrem al pati principal i pugem les escales que queden a mà esquerra, fem una aturada a la capella de Santa Maria. Després continuem pujant la resta d'escales per apropar-nos a l'església de Sant Martí de Montgrony, tot això en poc més de 10 minuts.

El Santuari està construït a la mateixa cinglera

M'encanta el que posa en aquest cartell jeje

Informació Viquipèdia:

Santa Maria de Montgrony

El santuari o capella de Santa Maria de Montgrony és un santuari marià del bisbat de Vic, situat al Montgrony. Es troba en el cingle de la Serra de Sant Pere, a uns 1370 metres sobre el nivell del mar, en el municipi de Gombrèn, a la comarca del Ripollès. Just sobre el cingle on està situada la capella hi ha l'església de Sant Pere de Montgrony.

És un dels principals centres de devoció mariana del Ripollès i fins de les comarques veïnes. Es troba adossat a la gran penya per la qual puja l'atrevida escala que guanya el pla de Sant Pere. Aquesta escala comença a la gran hostaleria del santuari, i la capella o santuari pròpiament dit és a mitja escala i té com a mur de la part nord la penya nua. S'hi venera una imatge de la Mare de Déu. Es tracta d'una verge negra, refeta en gran part després que un incendi casual, el 1892, destruís l'antiga, segurament del principi del segle XIII, que probablement havia ja estat venerada a l'església de Sant Pere. Les primeres notícies del culte a la Mare de Déu de Mogrony són del 1400, època en què tenia ja un petit edifici a l'indret actual. L'edifici modern fou bastit el 1650-52.

Una tradició vol que fos trobada el 804 per un pastor i un bou de Can Camps, prop d'una font que hi ha a un quart d'hora del santuari, a mig pendent de la costa, on s'erigí una capelleta amb una inscripció al·lusiva i una imatge gravada que deixa anar l'aigua pels pits; per això ha estat anomenada la Mare de Déu de la Llet i advocada per les dones que alletaven els seus fills. Font, imatge i inscripció, on es parla del primer i llegendari Hug de Mataplana del 804, són obra del segle xvii, coetànies de l'època de construcció del santuari.

L'hostaleria fou renovada i ampliada al segle XVIII—un projecte de construir un gran santuari no es dugué a terme, i ho va ser en l'últim terç del segle xx, època en què també s'obrí una pista forestal des del pont de La Foradada o de Garfull fins al Coll Roig, que surt de la carretera de Campdevànol a Guardiola de Berguedà (un petit ramal de 700 metres uneix el santuari i l'hostaleria).

Escuts medievals

Escales d'accés a la capella de Santa Maria i l'hostatgeria

Pugem les escales per veure la capella

Façana principal

Interior de la capella

Preciosa vidriera que trobem dintre

Ja veiem el nostre estimat Montseny des del segon tram d'escales

El Santuari des de la part alta de les escales

Ja veiem la següent parada, l'església de Sant Pere

Jessica amb una gran ploma d'un Voltor comú

Uns metres i arribem a l'església de Sant Pere de Montgrony

Vista frontal de l'església romànica de Sant Pere de Montgrony

Sant Pere de Montgrony

Església romànica de Sant Pere de Montgrony
Un cop vista l'església desfem el camí que hem seguit per arribar fins a ella, trobem un senyal on ens indica el Camí de Malpàs, sempre direcció Nord-oest, passarem per l'estret de Malpàs, trobarem una barana de fusta que ens protegirà per no caure al barranc de Sant Ou. Aquesta zona és força humida i la temperatura cau uns graus, ja que no toca gens el sol.

Tornem uns metres enrere per anar direcció "Camí del Malpàs"

Abeuradors per les vaques de la zona

Arribem a l'estret de Malpàs, el cingle queda a la dreta

Un tram molt estret aquest...
Primer pugem una mica, poc tros i després el corriol comença a descendir ràpidament per fer-nos arribar a la part més baixa del barranc. Trobem força fang, ja que baixa un petit fil d'aigua que té tot el corriol enfangat. Un cop avall veiem ja el refugi de les Planelles, duem ja uns 25 o 30 minuts, el refugi es troba abandonat, una veritable llàstima. Travessem un pont de fusta que està situat al davant mateix del refugi, ens topem amb una pista de terra, anem cap a la dreta (direcció Nord) durant uns minuts.

Ja veiem el refugi de les Planelles

Per desgràcia es troba en força mal estat, una llàstima

Travessem el pont de fusta i continuem amunt
En uns 10 minuts trobem una corba a mà dreta, en aquest punt agafem un petit caminet a l'esquerra, aproximadament duem ja 35 minuts, veureu unes marques de color groc en un pi, cal fixar-se bé, ja que si no ho saps, és molt fàcil passar de llarg aquest desviament, sempre direcció Oest.

Justament en aquest revolt fem un gir a l'esquerra per accedir al bosc

Trobem aquesta indicació en un pi

Anem seguint les marques de color groc, el corriol va guanyant alçada

La natura de vegades és molt capritxosa

En algun punt el corriol fa que estrenyem les dents
El corriol guanya alçada ràpidament, és un bosc preciós de pins, veiem un petit torrent d'aigua, aquest queda a la nostra esquerra. Al cap d'uns 20 minuts el corriol gira suaument a l'esquerra per creuar el torrent per desembocar més tard en un encreuament de camins. Just en aquest punt girem a la dreta per continuar pujant, duem ja quasi 1 hora de recorregut.

En aquesta petita cruïlla fem un gir a la dreta

Arribem ja als Rasos dels Camps o Camps d'Ordi.

Serra de Montgrony

Aviat arribem als Rasos dels Camps o Camps d'Ordi, trobem un camí, cal girar a la dreta en direcció Nord. Des d'aquest punt vegem la serra de Montgrony i per a la nostra sorpresa veiem també el Pedraforca i la serra d'Ensija. Pugem els Rasos dels Camps pel camí que hem trobat i que hem agafat a la dreta, de seguida es converteix en una pista més visible, fa unes ziga-zagues i flanquegem la muntanya per la seva dreta.

Ens topem amb un camí, cal girar a la dreta i seguir-lo

La Serra d'Ensija i el Pedraforca

Serra d'Ensija 

El Pedraforca amb la seva tartera coberta de neu

Cadí Moixeró

Montserrat al fons de la imatge

Les Agudes, Turó de l'Home i Matagalls


Els Rasos dels Camps o Camps d'Ordi

Arriba un moment on ens adonem que la pista de terra s'acaba i es converteix en un corriol, continuem pujant per aquest corriol que aviat ens conduirà fins al coll de Coma Ermada, sempre direcció Nord.

Continuem pujant per la pista direcció Nord-est

Seguim en tot moment les indicacions de color groc

El bestiar estarà ven content amb aquests abeuradors!!

Abeuradors plens d'aigua

Comencem a trobar restes de neu de l'hivern

En aquest punt girem a l'esquerra per anar a buscar el Coll de Coma Ermada

Distancies fins a les poblacions més properes

Al cap d'una estona arribem al coll de Coma Ermada situat a 1.875 metres. Ja fa més de dues hores que caminem. El coll es troba a la carena de la serra de Montgrony i separa el cim del Costa Pubilla del cim de la Covil. Davant nostre podem contemplar el Pirineu de Núria amb el Puigmal força cobert de núvols. Aquí dalt ja trobem neu però no suposa cap problema per poder caminar tranquil·lament.

Pugem directes al Coll de Coma Ermada

El cel es ven tapat, davant nostre el Pirineu de Núria

Al fons sobresurt el Taga, aquest cim ja l'hem fet també

Ara queda la pujada més forta per poder assolir el cim

Jessica amb el Puigmal darrere seu, tot es ven blanc encara

Un dia fantàstic de muntanya i quasi tot el camí sols

El Puigmal, tot i que quasi no es veu degut als núvols que l'envolten

Ara toca fer una forta pujada, el desnivell es ven visible, cal agafar-so amb calma i anar fent. En qüestió de 20 minuts fem cim, hem assolit el Costa Pubilla situat a 2.056 metres. Les vistes són molt millors del que nosaltres pensàvem. Es pot observar el Montseny, Montserrat, Pedraforca, Serra d'Ensija, La Molina, Puigmal, el Taga... farem unes quantes fotografies aquí dalt!!!

Som al Coll de Coma Ermada a 1.875 metres

De pujada ens trobem amb totes aquestes muntanyetes fetes pels talps

Cim del Costa Pubilla o també conegut com a Pla de Pujalts 2.056 metres

Grup Excursionista Campdevànol

Jo al vèrtex geodèsic

Això sí que és felicitat, no ens cal res més

Jessica al cim del Costa Pubilla 2.056 metres

Jo al cim del Costa Pubilla

El cel és molt serè i les vistes són extraordinàries des del cim

Toca fer-se una selfie per a la col·lecció de cims

Cim de la Covil a 2.001 metres, queda a la dreta del Coll de Coma Ermada

Les muntanyes de la Molina i la Masella

Trobem força neu en aquest punt de camí al Búnquer

A punt d'arribar al Roc dels Llamps, cim secundari

Fem una aturada a un segon cim, el roc dels Llamps a 2.051 metres

El Costa Pubilla cada cop és més lluny

Cim del Roc dels Llamps 2.051 metres

Al cim trobem aquest cartell de fusta pintat de color groc

Ups, hi ha alguna cosa amagada darrere les pedres!!

Després d'estar una bona estona dalt del cim gaudint de les vistes i fent les fotos reprenem la marxa. Continuem per la carena de la serra de Montgrony en direcció Oest ara, la serra del Cadí i la Molina ens queda davant nostre. Veiem un altre cim, el roc dels Llamps situat a 2.051 metres, passat aquest cim secundari comencem a baixar per arribar per a la nostra sorpresa a un búnquer de la guerra civil espanyola. Aquest búnquer resulta que el va fer construir Franco entre els anys 1950 i 1952 i era bàsicament d'observació, sobretot per vigilar la part de la Vall del Ripollès i especialment la carretera de la Collada de Toses. Buscant informació sobre els búnquers vaig trobar això; línia de defensa P "Organització Defensiva del Pirineu".

La baixada per la carena té força inclinació
Arribem al búnquer, mai havien vist un d'aquest fent una ruta


Passadís que dóna accés a l'interior del búnquer

Dintre trobem aquests calaixos fets a la paret, per què devien servir?

El terra del búnquer a la seva part més ample

Finestra que permetia vigilar la Collada de Toses

A l'entrada del búnquer hi ha una gran pedra, imaginem que l'han deixat allà expressament per què la gent no s'hi fiqui. Nosaltres com som molt curiosos amb molt de compte i veient primer que no hi hagués cap perill ens fiquem dintre per veure'l. Dintre la sensació és molt estranya, no podem evitar pensar com devia estar aquella gent aquí dintre... un cop vist i fotografiat sortim ràpidament per continuar el nostre camí, ara de baixada ja.

Espai a la paret, devia ser per emmagatzemar munició o menjar poder...

Un altre calaix fet al formigó, està recobert de fusta
Jo a l'interior del búnquer a la seva part més ample, el punt de vigilància

Jessica al passadís del búnquer abans de sortir a l'exterior

El búnquer vist des de la seva part exterior

El búnquer es ven dissimulat amb totes les pedres posades a consciència

Baixem ja direcció al coll de la Bona

Vista enrere per veure el desnivell que hem descendit

Coll de la Bona situat a 1.888 metres

Direccions i distancies a altres poblacions

Seguim cap avall per la carena, anem amb compte, ja que hi ha força neu en aquesta banda de la muntanya. Arribem al coll de la Bona situat a 1.888 metres. Un cop aquí ens hem de girar cap a la nostra esquerra per baixar pel Torrent de les Fontetes de Maians. Aquesta baixada ja és en direcció Sud, al principi resseguim un caminet cobert de neu i després un cop arribats a l'inici del torrent anem buscant el lloc més còmode per baixar. Cal anar amb compte, ja que hi ha un tram de grans pedres. Aprofitarem aquest lloc per parar a dinar l'entrepà, ja que és migdia i la gana prem!

Al coll girem a l'esquerra direcció Sud, seguint el caminet cobert de neu

Ens topem amb uns ossos, deuen ser d'alguna vaca

Uns metres més avall trobem el cos pràcticament sencer

Arribem al Torrent de les Fontetes de Meians

Seguim uns metres el filat, sempre direcció Sud fins a arribar al torrent

El camí quasi desapareix

Arribem al torrent, toca anar buscant el millor lloc per baixar

El desnivell és força pronunciat en aquest punt

Baixem amb molt de compte

Després d'estar uns 25 minuts dinant acabem de baixar el torrent per arribar finalment a les Fontetes de Maians, quasi fa quatre hores que vàrem començar la ruta, les Fontetes és trobem a 1.755 metres.

Ja veiem les Fontetes de Meians a 1.755 metres

Fem una parada ràpida per descansar els peus una mica

Ous hi ha uns quants aquí...

Vista enrere per veure el torrent pel qual hem baixat

A partir d'aquest punt tot serà pista fins a arribar al punt de sortida

Uns metres més avall de les Fontetes veiem una pista de terra, hem de continuar per ella tot cap avall, ara resulta molt més còmode caminar. Aquesta pista va fent unes quantes ziga-zagues fins que arriba al coll de Maians situat a 1.463 metres. Veiem un pèl més endavant la masia de Maians, ven en mig del camí, hi ha un ramat de vaques, passem amb molta cura pel costat mateix del camí. Al mateix coll girem a l'esquerra agafant un tram del GR3.

Ens dirigim cap a la masia de Maians

Per desgràcia ens topem amb un altre cadàver d'una vaca, pobreta

La masia de Maians apareix al fons

El bestiar pastura tranquil·lament, fa un dia esplèndid

Torna a aparèixer el Pedraforca, sempre fa il·lusió veure'l

Aquests vedells no se'n fien gaire de nosaltres, no ens treuen l'ull de sobre

Aquesta vaca també es mira el Pedraforca jajaja

Trobem més cartells d'Itinerannia, farem un gir a l'esquerra

Masia de Maians, la deixem a la nostra dreta

Trobem les marques del GR3, les seguim direcció al Santuari de Montgrony

Preciós exemplar de cavall, fa cara de simpàtic

Sorpresa!!! Més cavalls, passarem amb molt de compte pel costat

Pasturen molt tranquil·lament, quasi ni ens miren

Aquests cavalls tenen unes potes enormes!!

Un cop deixat enrere el coll i la masia de Maians i seguint pel GR3 passem per dues masies, primer a la nostra esquerra veiem les Viles Grosses i una mica més endavant a la dreta les Viles Xiques. En un tram d'aproximadament un quilòmetre la pista de terra passa a ser asfaltada.

Masia de Les Viles Grosses, passem pel davant, ens queda a l'esquerra

Aquí tot recte seguint la pista principal

El santuari de Montgrony cada cop és més a prop

Masia de Les Viles Xiques, queda a la nostra dreta

Farem un tram de pista asfaltat, aproximadament 1 quilòmetre

El santuari per fi apareix al fons, el sol i el cansament estrenyen ja...

Al cap de mitja hora la pista per la qual baixem acaba topant-se amb la carretera asfaltada que puja al Santuari de Montgrony des del poble de Gombrèn. En aquest punt girem a l'esquerra, ja fa més de cinc hores que caminem. En qüestió de 15 minuts arribem novament al pàrquing del qual havíem iniciat la ruta. Hem de dir que aquesta ruta ens ha agradat molt, per la seva varietat durant tot el recorregut i pels paisatges tan bonics dels quals podem gaudir des de la serra de Montgrony.

Anem a parar a la carretera que puja des de Gombrèn, girem a l'esquerra

Un altre cartell indicatiu, el santuari és molt a prop 

La ruta es a punt de finalitzar, cansats però molt satisfets

Es pot apreciar l'enorme cinglera on es troba el santuari

Gran paret vertical de la cinglera

Font Torroella, ven seca...

Arribem al punt de sortida, el pàrquing del santuari


Imatge del track


Distància total: 13, 5 quilòmetres
Temps total de la ruta: 5:45 minuts
Temps aturats: 50 minuts aproximadament
Desnivell positiu: 770 metres
Desnivell negatiu: 755 metres


Informació Viquipèdia:

El Comte Arnau i les seves llegendes


El Comte Arnau fou un ric noble de la mitologia catalana. A causa de diversos pecats (com relacionar-se amb una abadessa o no fer bé els pagaments promesos), va ser damnat eternament. Condemnat a cavalcar durant tota l'eternitat com a ànima en pena sobre un cavall negre a què li surten flames per la boca i els ulls, el Comte l'Arnau va sempre acompanyat per una colla de gossos diabòlics que li fan de seguici.

Una versió més elaborada del mite diu que el comte, potser Arnau de Mataplana, fou obligat a casar-se als quinze anys amb Elvira, qui li doblava l'edat i era mancada d'atractiu, motiu pel qual la deixà, atret per Riquilda o Adelaisa, que a la vegada fou obligada a professar al monestir de Sant Joan de les Abadesses, on morí. El Comte Arnau, una nit de tempesta, robà el seu cadàver del monestir i, cavalcant foll amb el seu cos en braços, l'estimbà en un cingle. I, en nits de tempestat, alguns comarcans del Ripollès veuen, o creuen veure, a la llum dels llampecs, l'excitat corser de foc corrent pels aires.

Aquest personatge llegendari i mític català, més conegut com "el Comte Arnau", és probablement el més conegut de tots els esperits, ànimes en pena i fantasmes del Principat de Catalunya. En principi, també és un personatge literari que té el seu origen en una cançó tradicional catalana, possiblement apareguda a Ripoll a finals del segle XVI en la qual es narra el diàleg entre l'ànima del comte Arnau, que purga l'incompliment dels seus deures militars i la seva vídua. Des de Ripoll, el mite arribà arreu dels Països Catalans.


Va ser Marià Aguiló qui reuní el material sobre el mite el 1843 i Manuel Milà i Fontanals qui el publicà el 1835. Sembla que partia del convenciment que el Comte Arnau era un personatge històric. Romeu Figueres ha recalcat: «Arnau és el mite més fort, més robust i més popular de Catalunya; és el mite per antonomàsia de la literatura catalana.» Víctor Balaguer s'hi basà i en féu una narració el 1858. D'aquí que els literats de la Renaixença hagin convertit la seva figura en el personatge medieval més romàntic. El tema ha estat tractat també per Anicet de Pagès, Frederic Soler, Jacint Verdaguer, Josep Carner, Joan Maragall (el qual donà al personatge perfils rebels i romàntics), Josep Maria de Sagarra, Ambrosi Carrion, Antoni Ribera i Jordà i Miquel Arimany. Felip Pedrell va musicar el poema de J. Maragall. Joan Amades destaca que: fa de mal esbrinar si es tracta d'un personatge històric o si la seva figura és simplement llegendària.